Exposicions anteriors

Previous Next
Salah Malouli
Divendres, 27 Novembre, 2015 - Dimecres, 6 Gener, 2016
Projecte deslocalitzat

Projecte Rosoum, estrategias para un cómic árabe independiente (estratègies per a un còmic àrab independent) aborda el fenomen del nombre creixent de publicacions àrabs independents per a adults que reflexionen des del llenguatge del còmic sobre la realitat política, social i quotidiana del món àrab. El projecte aplega a Barcelona quatre coneguts dibuixants àrabs (procedents de Beirut, el Caire, Tunis i Casablanca) amb la finalitat que produeixin vinyetes conjuntament, es posin en relació amb altres agents del context local i explorin estratègies per a la creació d’una xarxa artística entre els col•lectius que fan còmic en llengua àrab.

Activitats:

27 de novembre a les 19h, MACBA, auditori:
Taula rodona amb Salah Malouli, Mery Cuesta i els artistes convidats: Mohamed Shenawy Cairo, Mehdi Annassi Casablanca, Lena Merhej Beirut i Noha Habaieb, Tunísia. Modera: Francesc Ruiz, Barcelona

28 de novembre a les 18h, Llibreria Fatbottom:
Inauguració de l'exposició sobre còmic àrab independent Projecte Rosoum. Estratègies per a un còmic àrab independent
Exposició del 29 de novembre de 2015 al 6 de gener del 2016

Enric Farrés i Joana Llauradó
Divendres, 23 Octubre, 2015 - Diumenge, 21 Febrer, 2016
Deslocalitzat

El visitant ideal d’una col•lecció sentimental és un projecte d’investigació entorn de la col•lecció i la figura de Frederic Marès. Al Museu Frederic Marès hi trobem més de 50.000 objectes que formen una sèrie de conjunts, com ara aparells de mesura, exvots ibèrics, cabells, floreres de closques… Aquests i molts altres elements formen part de la col•lecció sentimental, fruit de l’aparent arbitrarietat del subjecte que decideix de què consta la seva col•lecció i com es visibilitza. La complexitat d’aquesta col•lecció planteja un enfrontament des de diferents posicionaments metodològics per obtenir resposta a la pregunta següent: quina pot ser l’actitud del visitant ideal d’una col•lecció sentimental?

Activitats:

  - Audioguies i tríptics disponibles des del 23 d'octubre de 2015 al 21 de febrer de 2016

  -  Visites comentades a les 17h:
      · Dijous 5 i 19 de novembre
      · Dijous 3 de desembre
      Lloc: Museu Frederic Marès
      Places limitades, reserves via mail a lacapella@bcn.cat o telèfon al 932562044

  -  Congrés dissabte 12 de desembre:
      Presentació de la publicació "El visitant ideal d'una col·lecció sentimental", BCN Producció'15
      Horari: de 10h a 19h
      Lloc: Museu Frederic Marès
      Places limitades, reserves via mail a lacapella@bcn.cat o telèfon al 932562044

 

Federico García Trujillo
Dimecres, 16 Setembre, 2015 - Diumenge, 1 Novembre, 2015
Espai Cub

El juliol del 1980 es va estrenar al cinema Bellas Artes de Sant Sebastià Rocío, de Fernando Ruiz Vergara, un documental que enregistrava la famosa romeria del Rocío des d’una dimensió antropològica de la qual aflorava, alhora, un fons sociopolític que corresponia al d’un país en un moment de transformació històrica. La crítica i el públic van reconèixer de seguida la qualitat i el valor artístic de l’obra, que va començar a rebre ràpidament premis i elogis. En primer lloc, va obtenir el premi al millor llargmetratge del I Festival de Cinema de Sevilla i, tot seguit, va ser seleccionada pel Ministeri de Cultura, juntament amb Ópera prima, de Fernando Trueba, per representar Espanya al Festival Internacional de Cinema de Venècia. Després d’aquestes primeres reaccions, però, una sèrie de fets va evidenciar l’acció encoberta de certs sectors del poder fàctic hereu del règim, en una Espanya que semblava no estar decidida a dur a terme les seves transicions. L’anunci del Ministeri de Cultura va ser només això, un titular, i el 23 de febrer del 1981 (sí, el mateix dia del cop d’Estat), la família de José María Reales Carrasco va presentar una querella per injúries greus i escarni a la religió catòlica. El jutge va acabar ordenant el segrest de totes les còpies de Rocío, un fet que, a la pràctica, és el trist exemple d’una pel•lícula censurada en democràcia.

La càrrega simptomàtica del material en qüestió palesa encara més el silenci continu que la pretesa democràcia espanyola ha hagut i ha de suportar encara per apaivagar l’afany de justícia que clama en termes de memòria històrica. Si l’oblit imposat per les forces del tardofranquisme espanyol no només ha quedat plasmat en el dictamen judicial, que argumenta que “la vivencia de la guerra civil española es tan fuerte que impide considerar los hechos ocurridos en la misma como pertenecientes a la historia”, el que resulta més obtús és que aquesta opinió s’hagi consagrat en el present, perquè la sentència continua tenint validesa legal i va acabar sent ratificada pel Tribunal Suprem. Així, doncs, l’argument judicial sosté que perquè hi hagi història abans ha d’haver-hi oblit. Aquesta és la lògica a la qual s’ha enfrontat sempre Federico García Trujillo i que ha disseccionat meticulosament a Frames Rocío.

L’oblit és una segona mort. La part interessant de l’episodi, el que és realment paradoxal i esfereïdor, és que la censura es va aplicar a un material prèviament censurat pel mateix director i el seu equip de postproducció, i així es mostra, sorprenentment i sense embuts, en la versió original del documental. Hi ha un moment en què l’atenció se centra en la manera com es produeix l’intercanvi simbòlic que permet el caos provisional de les masses exaltades pel fervor a la figura de la Verge, a canvi d’una obediència tàcita la resta de l’any a les jerarquies i a les estructures d’explotació social que hi ha a la regió des de fa segles. La tensió es posa de manifest sobretot quan Pedro Gómez Clavijo, un vell veí d’Almonte –lloc on se celebra la romeria–, narra com van tenir lloc certs crims feixistes durant la Guerra Civil i assenyala José María Reales Carrasco, un destacat terratinent i fundador de la Real Hermandad de Nuestra Señora del Rocío de Jerez de la Frontera, com a autor dels fets. Quan pronuncia el seu nom, el director aplica un tall de so mentre apareix en pantalla una fotografia de l’acusat amb una franja negra sobre el rostre, que li protegeix la identitat. De tota manera, tothom sap qui van ser els botxins. Això no s’oblida.

Sí, l’oblit és una segona mort, i quan s’imposa per la força l’hauríem de considerar també com una mena d’assassinat. En topar amb aquest corpus delicti, Federico García Trujillo s’afanya a revifar-lo. Sap que retornar la vida a aquestes memòries és sempre un procés frankensteinià, un procés implícit en l’estructura cinematogràfica, que no és sinó suturar pedaços perquè les coses se’ns tornin a presentar com si fossin vives, una vegada i una altra, amb la mateixa insistència del que no s’oblida mai. Per García Trujillo, la reanimació d’aquests dos minuts de material censurat comporta una labor manual de primer ordre, no només com a intent d’eludir la vigència de la sentència judicial que prohibeix presentar el material censurat en públic, sinó també com a estratègia de resistència a l’espectacle i a la banalització derivada de l’accés fàcil al consum. Hi ha coses de la memòria que no es poden convertir en moneda de canvi simple i grollera, en aquest mercantilisme polític del “si oblideu, tindreu democràcia”.

Federico García Trujillo (La Laguna, Tenerife, 1988) ha aconseguit atreure l’atenció de l’entorn artístic barceloní amb un treball de resignificació i recontextualització en traslladar a un suport artesanal –normalment pintura i dibuix– els continguts mediàtics que es produeixen en la nostra contemporaneïtat i, sobretot, els que es produeixen per circumstàncies històriques i que pugnen per quedar representats en el present. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i va estudiar un any a la Universitat Metropolitana de Manchester. Va exposar La pintura como lenguaje documental a la galeria Miscelanea de Barcelona i va ser seleccionat per participar a la biennal d’art contemporani Jove Creació Europea, una exposició que ha itinerat per diversos països europeus. També ha participat en nombroses exposicions col•lectives, entre les quals destaquen Aparteu les cadires (Can Felipa Arts Visuals, Barcelona), Escenaris de realitat (re)ficcionada (Fundació Arranz Bravo, l’Hospitalet de Llobregat), Memorias de contrabando (Centro de Arte La Recova, Santa Cruz de Tenerife) i Artificiala (Cyan Gallery, Barcelona).

Xiana Gómez Díaz
Dimecres, 16 Setembre, 2015 - Diumenge, 1 Novembre, 2015
Sala Gran

L’exposició, sobre secrets, identitat i rols socials, és una exploració fascinant d’aquestes temàtiques a través de les produccions culturals que les adolescents fan en la intimitat del dormitori, quan tanquen la porta als pares i al món. L’exposició és fruit de la investigació sobre la literatura íntima i les anomenades cultures de dormitori –nom genèric que al•ludeix a les produccions que les adolescents fan en privat– que la realitzadora i artista visual Xiana Gómez-Díaz va emprendre juntament amb Carla Calleja el 2013. El concepte de cultura de dormitori va néixer de la mà de la sociòloga feminista Angela McRobbie cap a final de la dècada del 1970, arran de la necessitat de reivindicar les pràctiques femenines domèstiques en l’adolescència davant les masculines, més abordades i estudiades.

Diaris secrets, carpetes farcides d’adhesius i fotografies, autoretrats dibuixats, sobres adornats amb missatges en clau, habitacions decorades com universos bigarrats, etc. Sobre aquestes produccions privades, l’exposició fixa una mirada enriquida amb diferents enfocaments, com ara l’antropologia, la sociologia, l’art, la psicologia, la semiòtica, la narratologia i, fins i tot, la grafologia. Així és com aquestes pràctiques privades adolescents revelen els sistemes simbòlics de valors i autoritat de les autores (família, escola, comunitat, mitjans, etc.), a la vegada que permeten entreveure com funcionen els condicionaments culturals des de l’adolescència, amb vista a una valoració de la societat en general.

Cultura de dormitorio: Narraciones de adolescencia femenina (Cultura de dormitori: Narracions d’adolescència femenina) mostra fotografies, vídeos i un grapat valuós de documentació íntima original que diverses dones han donat per a la investigació. Fins ara, Xiana Gómez-Díaz ha recollit més de seixanta diaris íntims escrits durant l’adolescència per dones que avui tenen entre 22 i 55 anys. La investigació continua en curs.

Dos temes fonamentals sobrevolen tota l’exposició: el secret i l’autorepresentació. El secret és un concepte rellevant, ja que aquestes produccions culturals, que es basen en la canalització d’una pulsió íntima, es fan a porta tancada: són creacions tremendament singulars perquè no estan destinades a cap públic, sinó que recorren al secret per no ser revelades ni llegides per ningú. El diari femení com a producte industrial se sol vendre amb clau i cadenat, i les joves –com subratlla especialment l’exposició– ideen codis, jeroglífics i sistemes xifrats i d’encriptació per ocultar els seus pensaments. Aquests dos aspectes manifesten un determinat tipus d’aprenentatge des de la tendra infància sobre la gestió de la vergonya i la plusvàlua del secret.

D’altra banda, l’exposició enfoca l’adolescència com un període d’autoconstrucció de la identitat en procés. En aquesta època de la vida, una individualitat creixent però indefinida pugna i demana pas en un laberint de projeccions: les que imposa la família, les emeses pels mitjans de comunicació i les que emanen de la pròpia subjectivitat. Dibuixos, preguntes, jocs i autoretrats sobre allò que es va ser, s’és o s’hauria de ser constitueixen experiments que serveixen com a eines per buscar-se en una etapa controvertida de la vida. Actualment, el dibuix ha estat substituït progressivament pel selfie i altres pràctiques relacionades directament amb Internet i l’entorn digital. L’exposició no deixa de banda aquests llenguatges contemporanis de l’autorepresentació en la intimitat, que plantegen, no obstant això, la contradicció d’estar destinats a ser mostrats, en oposició a les pràctiques més tradicionals, que es duien a terme sota la pragmàtica del secret.

Cultura de dormitorio: Narraciones de adolescencia femenina regala una sinceritat colpidora: produccions sense protocol, d’una naturalitat i una honestedat radicals, cuinades en un context vital tan tràgic com efervescent. Els relats femenins, amb els seus codis, projeccions i condicionants, són eloqüents respecte del sistema i dels valors que aquest inocula en els individus, però també conviden a una reflexió més general sobre les etapes que tots passem en la vida.

Germán Portal Garbarino
Dimecres, 15 Juliol, 2015 - Diumenge, 6 Setembre, 2015
Espai Cub

Salón de lo intocable és un projecte que recrea un espai expositiu del període d’avantguardes. Es tracta d’una revisió en clau post en què el display desconstrueix i reformula algunes de les obres significatives de la modernitat mitjançant pràctiques derivades del do-it-yourself i de l’objet trouvé. Germán Portal ofereix així una relectura personal d’alguns referents artístics del segle XX, desdibuixant-ne l’aura i reinterpretant de manera crítica i paròdica la contundència de les seves formalitzacions.

Mar García Albert
Dimecres, 15 Juliol, 2015 - Diumenge, 6 Setembre, 2015
Sala Gran

75 º és un projecte pictòric que explora la condició processual i temporal de la pintura a través d’un gest performatiu i singular: exposar tota una sèrie d’obres pictòriques només durant el període de temps en el qual segueixen humides, i adaptar així la dinàmica expositiva a la durada estricta d’aquest procés. A mig camí entre la pintura, l’escultura i la performance, 75 º dóna peu a una gran instal•lació definida a través del color, la inclinació i el temps.

David Bestué
Dimecres, 27 Maig, 2015 - Diumenge, 5 Juliol, 2015
Sala Gran

Realismo parteix d’una investigació al voltant de la història de l’enginyeria a Espanya i té com a eix central el format expositiu i el llenguatge escultòric. A mig camí entre la intervenció arquitectònica d’una plaça pública i una botiga de materials de construcció, diferents estructures i volums es distribueixen per la sala oferint un conjunt urbanístic definit per criteris de pes, equilibri i força.

Activitats programades:

- Visita comentada a l'exposició amb l'artista David Bestué
  Dimecres 17 de juny a les 18.30h

- Visita comentada a l'exposició amb l'artista David Bestué i l'arquitecte Robert Brufau
  Dimecres 1 de juliol a les 18.30h

- Cloenda d'exposició amb la performance d'Aimar Pérez Galí
  Diumenge 5 de juliol a les 12h
 
 Activitats gratuïtes sense reserva prèvia

Firas Shehadeh
Dimecres, 27 Maig, 2015 - Diumenge, 5 Juliol, 2015
Espai Cub

I came from there és una instal•lació visual i sonora que assaja un altre tipus de resposta a la pregunta més habitual quan arribes a un lloc nou: “D’on ets?”. Com a refugiat palestí, el treball de Firas Shehadeh explora qüestions biogràfiques i polítiques com l’origen, la identitat o l’alienació. Tot partint del poema homònim del poeta iraquià Sargon Boulus, Shehadeh intenta respondre a aquesta pregunta d’una manera diferent: “Sóc d’allà on em porta tota una història política, social i econòmica”.

Varis artistes
Dimecres, 1 Abril, 2015 - Diumenge, 17 Maig, 2015
Exposició

Després d’anys d’acumular, recopilar i personalitzar frases, citacions i idees d’altri apuntades en trossos de paper, el 23 d’octubre del 2003 Manel Clot va prendre consciència de l’arxiu que aquest gest senzill i íntim havia generat amb el pas del temps: un “museu de frases” atemporal, desjerarquitzat i inesgotable on, de manera caòtica i expansiva, hi ha gran part dels seus interessos emocionals i vivencials relacionats amb l’art contemporani. Una manera de pensar i sentir la pràctica artística estretament lligada a una manera de pensar i sentir la realitat. En definitiva, una metodologia de treball basada en connexions afectives i estructures de complicitat.

RéserVoir genera dos nivells d’intensitat complementaris. D’una banda, i a mode de tesi de comissariat, recupera la col·lecció de frases de Manel Clot; de l’altra, l’arxiu dóna peu a una exposició col·lectiva formada per tota una sèrie d’artistes units a ell professionalment i emocionalment. Artistes que, al llarg de les seves trajectòries, han viscut experiències concretes amb Manel Clot i que, per tant, comparteixen una determinada sensibilitat i actitud davant del fet artístic. Artistes que, des de diferents punts de vista, comparteixen també la condició processual de l’arxiu i les seves possibilitats de distribució més enllà del format expositiu.

RéserVoir mostra així treballs recents i noves produccions d’alguns dels artistes que, durant la dècada del 1990, acompanyats i comissariats per Clot, van protagonitzar la configuració de certa escena artística catalana. Artistes ara ja consolidats en l’àmbit internacional que dialoguen amb altres perfils més emergents vinculats també a la particular narrativa que caracteritza el pensament de Manel Clot.

En aquest sentit, RéserVoir ofereix una posada en escena en la qual passat recent i present conviuen a través de projectes expositius definits per múltiples formats de presentació i capes de significació. Les noves produccions videogràfiques de Carles Congost (The Artist Behind The Aura [2015], en què explora de manera paròdica la seva condició d’artista) i Javier Peñafiel (Auditoría de proximidad [2015], un film animat en què dibuix i text recuperen algunes preocupacions comunes entre artista i comissari) dialoguen amb la reactualització que Joan Morey fa d’El Gir. Guió tancat per a performance col·lectiva (2014), un projecte d’investigació centrat en el llenguatge i en els exercicis de traducció derivats del missatge artístic, o el que Luz Broto proposa per a Right Cube_04. Dar paso a lo desconocido (2011), un gest performatiu en què l’artista provoca l’entrada de llum natural a l’espai sempre enfosquit de La Capella. A la vegada, i des de l’àmbit de la fotografia, Preludio (2014), de Paco y Manolo, sèrie dedicada a la fugacitat il·lusòria d’allò viscut, conversa amb la foscor de les imatges de bosses d’escombraries d’Ester Partegàs a What You Are, The World Is (2007). A més, Francesc Ruiz presenta una nova versió de The Yaois (2011), una gran instal·lació de dibuixos i imatges de representació homoeròtica que, com és habitual en l’artista, proposa una aproximació específica a la noció d’identitat sexual. Un exercici de reivindicació individual i col·lectiva que connecta amb Un afán incómodo (2011), de Raimond Chaves i Gilda Mantilla, vídeo documental derivat dels seus viatges per la selva amazònica en què els artistes exploren el paper de les imatges dins la configuració identitària d’un territori.

Finalment, RéserVoir mostra una segona pell. Es tracta d’un display de vitrines en què cada artista recupera projectes anteriors especialment definits per la necessitat d’assajar altres canals de presentació complementaris o alternatius a la sala d’exposicions: publicacions, vinils, fulls de mà i altres sistemes de documentació gràfica.

 

Varis artistes
Dimecres, 18 Febrer, 2015 - Diumenge, 22 Març, 2015
Exposició

Triple mortal és un projecte expositiu que consta d’una selecció de projectes desenvolupats pels alumnes de tres centres educatius: l’Escola Massana, l’Escola Llotja i la Facultat de Belles Arts. L’exposició consta d’una selecció de vint-i-una peces que pretén donar visibilitat als treballs dels alumnes de cada centre a través de diferents tècniques d’expressió. Dins de la pluralitat dels treballs, hi trobem peces de diverses disciplines: escultura, pintura, disseny, joieria, il•lustració i artesania, entre d’altres.

Amb el títol “Habitar, sentir, pensar” es vol generar un diàleg entre les diferents peces al voltant d’aquests tres infinitius, posant l’accent en el primer. Habitar un lloc planteja moltes més qüestions que el simple fet d’ocupar físicament l’espai. Quan habitem, establim relacions amb el context, el sentim i el pensem. Així, quan parlem d’habitar ens referim també a viure i conviure en un espai, i a cuidar i transformar l’entorn, així com al simple fet de transitar per un lloc.

Des de les pràctiques artístiques i el disseny, aquesta manera d’entendre i configurar l’entorn té un paper important. Quan pensem un espai, establim noves relacions i generem idees que configuren les nostres vides. Imaginar un lloc és també habitar des del pensament, i, per tant, la forma en què pensem defineix també la manera en què vivim.

Sentir un lloc o un espai implica de nou una habitació conscient, des de la qual la creació artística cobra un nou significat. Tant el disseny com l’obra artística juguen amb les sensacions que experimentem quan transitem per un lloc o hi convivim. Així, doncs, aquesta exposició vol mostrar diferents peces que posen en joc pensaments i sensacions entorn del fet d’habitar.