Exposicions anteriors

Previous Next
Antoni Hervàs
Divendres, 16 Setembre, 2016 - Diumenge, 13 Novembre, 2016
Sala Gran

El misterio de Caviria parteix d’una investigació al voltant de la facultat transformista del dibuix, capaç d’activar-se, destruir-se, alterar-se i injectar vida a allò que l’envolta. Un espectacle visual a l’estil copla-terror on topen dues mitologies, la del cabaret barcelonès i la grega clàssica. Una invocació als déus del subsòl seguint la tradició del ritus dels Cabirs, en què el foc, la sang i la ridiculització dels atributs masculins són els ingredients essencials que permeten conèixer una història local i, alhora, universal.

Bárbara Sánchez
Divendres, 16 Setembre, 2016 - Diumenge, 13 Novembre, 2016
Espai Cub

Des de fa uns mesos visc al bosc de Dean, al sud-oest d’Anglaterra, a tocar de Gal•les. Durant aquest temps, m’han envaït un seguit de pensaments i reflexions sobre el que suposa un canvi d’estil de vida tan radical: passar de viure en una ciutat com Barcelona a aïllar-se en una casa a mitja hora amb cotxe del poble més proper. Alguns factors que s’han vist alterats en la meva vida han estat el pas del temps i la seva administració, i la manera com sembla que el bosc ho envolta tot en una còmoda lentitud. N’hi ha molts d’altres, com deixar enrere el consumisme, el soroll i les presses de la civilització, o altres de caràcter polític, com el fet de si l’aïllament respon a un desig de desobediència civil.

El projecte es tracta d’una sèrie de correspondències entre casa meva al bosc d’Anglaterra i La Capella a Barcelona. Cartes filmogràfiques que, fent servir el documental i homenatjant Chris Marker i Harun Farocki, i les correspondències entre Víctor Erice i Abbas Kiarostami, volen utilitzar aquests temes, entre altres, per reflexionar sobre la vida als boscos, per intentar esbrinar si Thoreau tenia raó quan va escriure que viure al bosc és viure la vida de forma real, o si tan sols es tracta d’una romantització de la naturalesa.

Anna Dot
Dimecres, 22 Juny, 2016 - Dimarts, 6 Setembre, 2016
Espai Cub

El 24 de setembre de 2013, Ted Cruz, el senador de l’estat de Texas, va anunciar a la premsa que parlaria fins que no pogués aguantar-se dret –“Until I am no longer able to stand”, va dir– en contra de la reforma sanitària proposada per Obama i coneguda com a Obamacare. L’endemà va fer un discurs de 21 hores que va ser considerat propi de la pràctica filibusterista, que consisteix a presentar un discurs de llarga durada amb l’objectiu de paralitzar el debat parlamentari i bloquejar l’aprovació d’una llei.

Until I am no longer able to stand proposa convertir l’Espai Cub en l’escenari per a la construcció d’un discurs filibusterista que tindrà lloc l’últim dia d’exposició del projecte. Aquest serà pronunciat amb l’objectiu d’endarrerir tant com es pugui l’hora pactada per al tancament de portes de La Capella. Durant els dies d’exposició, el Espai Cub s’anirà preparant per esdevenir un espai que faciliti l’elaboració del discurs final, i s’hi faran assajos oberts previs a l’últim dia. El procés de treball passa, doncs, per l’apropiació de les normes del joc filibusterista per intentar tancar les portes de La Capella més tard del que estava previst. Es farà una reflexió al voltant d’aquesta pràctica i s’exposaran una sèrie de relacions amb altres conceptes i referències diverses, com ara alguns discursos filibusteristes pronunciats al llarg de la història, la literatura i la manera de fer de Michel de Montaigne, la deriva, l’horror vacui i els blind text, entre altres.

Equipo Palomar (MarioKissme + R. Marcos Mota)
Dimecres, 22 Juny, 2016 - Diumenge, 4 Setembre, 2016
Sala Gran

Dins la seva prolífica producció literària, Alberto Cardín esbossà en 1976 un guió cinematogràfic, encara inèdit, sota el títol No es homosexual simplemente el homófilo, sino el cegado por el falo perdido, avui part de la Biblioteca Alberto Cardín. El context d'elaboració del guió s'emmarca dins del primer projecte de llei per la reforma política i l'elecció del primer president en democràcia rere la dictadura. La seva activació i realització -per primer cop- al present torna a incidir a les macropolítiques estatals just en un moment de canvi de paradigma, o el que s'està anomenant segona transició.

Ricardo Trigo
Dimecres, 27 Abril, 2016 - Diumenge, 12 Juny, 2016
Sala Gran

Des d’un enfocament neomaterialista, el projecte investiga certs materials que, descontextualitzats del seu àmbit empresarial, científic i tècnic, deriven en suports utilitzats en les arts visuals. D’aquesta manera, els materials funcionen directament com a discurs, i no com a mitjà, explicitant els mecanismes que els invisibilitzen i neutralitzen dins les formes flexibles de l’art. En definitiva, Background Immunity explora com la noció de progrés afecta la manera com es constitueixen les formes de representació artística, així com les relacions de dependència tècnica entre desenvolupament científic i discursos artístics sensibles a l’evolució social de la tecnologia.

Pau Magrané
Dimecres, 27 Abril, 2016 - Diumenge, 12 Juny, 2016
Espai Cub

Demo és un concert audiovisual en el qual la reapropiació de sons i la visió escultòrica tenen un paper fonamental. El concert defineix el Espai Cub com a escenari-instrument sonor, una caixa de ressonància que acull diferents projeccions i objectes que seran tocats per PLOM el dia de la inauguració, però que es mantindran durant tota l’exposició i convidaran el públic, si vol, a interactuar-hi. S’articula d’aquesta manera una instal•lació en la qual els objectes i la projecció d’un videojoc tenen un paper plàstic determinant, i encara més l’output sonor generat a través del seu ús, que configura un espai sonor objectual.

Varis artistes
Divendres, 5 Febrer, 2016 - Diumenge, 17 Abril, 2016
Projecte de comissariat

-- Absent del sentit dels altres, estrangera accidental de la felicitat innocent, extrec de la meva depre una lucidesa suprema, metafísica. A la frontera entre la vida i la mort, de vegades tinc el sentiment orgullós de ser testimoni de la desraó de l’Ésser, de revelar l’absurditat dels vincles i dels éssers.-- (Julia Kristeva, Soleil noir. Dépression et mélancolie, 1987)

En anglès being blue –literalment, “estar blau”– és una expressió utilitzada per referir-se a un conglomerat emocional imprecís que pot evocar tristesa, davallada, malenconia, decaïment o depressió. L’argument que proposa Visceral Blue es nodreix de les possibilitats crítiques que s’obren en atribuir un color a un afecte. “Estar blau” evita la inèrcia de termes incriminatoris o normatius i, d’aquesta manera, fa que sigui més difícil considerar-se sempre fora de perill del blue. L’exposició sorgeix de la voluntat d’entendre la prominència actual del malestar blau i proposa una explicació que interpreta la tendència al blue com a efecte col·lateral del paradigma neoliberal.

Cada model econòmic dóna forma a una mena de subjecte que, no cal dir-ho, beneficia les seves dinàmiques i fins i tot s’hi mimetitza. En el cas del neoliberalisme financer, principis com l’especulació sobre el valor i la lògica del crèdit són el motor econòmic, però també el que regeix la construcció de la subjectivitat. Fent un pas més en les anàlisis dels efectes del treball cognitiu, es podria dir que totes les facetes del subjecte i de la sociabilitat estan orientades cap a l’increment de l’apreciació per suscitar inversió.

Aquesta negociació constant del valor propi a l’esfera pública posa en joc l’autoapreciació i ens situa en unes coordenades psíquiques i somàtiques específiques. En paraules de Michel Feher, és possible “associar l’especulació sobre el valor a un camp afectiu polaritzat entre la depressió i la plenitud; entre la vergonya de si i l’estima de si”. En aquest tauler, el possible fracàs a l’hora de ratificar el valor propi davant instàncies socials, laborals o polítiques impacta directament en l’autoapreciació i ens aboca al suposat pol negatiu de l’espectre, aquest conglomerat afectiu de l’“estar blau”: vergonya, desorientació i afebliment de l’estima de si.

Com que l’especulació sobre el valor propi es negocia amb criteris aliens i sistèmics, Visceral Blue va a la contra de la privatització del patiment psíquic, entenent que és pervers circumscriure al subjecte la responsabilitat d’un malestar que està lligat a circumstàncies de context.

L’exposició és, en primer lloc, un gest de publicació. Es tracta de fer possible un espai públic i comú per ensorrar-se; per no resultar tan atractiu, eficient o eloqüent com toca. En segon lloc, l’exposició insisteix en el vincle entre malestar blau i exigències econòmiques, incloent-hi treballs en què la visceralitat –una noció que mescla allò psíquic i allò físic– està connectada a instàncies econòmiques o polítiques. En moltes de les obres, les lluites polítiques tenen part del seu camp de batalla en la ment o en el cos.

Evidenciar aquest vincle persegueix no només entendre i democratitzar la davallada com a dany col·lateral d’un model, sinó també –i sobretot– pensar-la com a espai de dissidència respecte d’aquest mateix model. Visceral Blue vol restituir la bel·ligerància dins la fragilitat. Fer possible que el blue sigui visceral. Proposar que la fragilitat o la debilitat puguin ser un espai de lucidesa i d’acció, la qual cosa sovint passa per una agència comunitària. Entendre allò inadequat no només com el que no convé al sistema, sinó com allò que voluntàriament es nega a adequar-se.

Artistes que gosen habitar i admetre la fragilitat, gestos antiheroics d’apoderament, treballs que estenen la responsabilitat de la fragilitat psíquica a instàncies econòmiques i relats que obren espais –encara que siguin forats– per abandonar-se a la ressaca de tota aquesta eufòria i tot aquest sobreestímul permanent dels cocaïnòmans de Wall Street.